ABANS DE COMENÇAR, HE VOLGUT ESCRIURE EN FORMA DE XIC, ÉS A DIR, EM VAIG A CONVERTIR EN UN XIC EN AQUEST TEXT:
UN CONTE O UNA HISTÒRIA?
Antany no m'havia atrevit a escriure un diari. Però ara he decidit deixar empremta d'una xicoteta història que em va passar fa no molt de temps... Nit vella.
Estimat diari... tots els jóvens, inclòs jo, de festa. Els meus amics i jo lloguem un local, invitem xiques però van tardar dos hores a vindre perquè s'estaven ''arreglant''. Com es pot tardar tant? En fi, van arribar, i quan m'estava acostant a una que estava súper bona apareix la meua novia... discutim una estona i no em recorde per què, supose que aniria tan borratxa que no li donaria importancia... Bueno, quan per fi se'n va anar Sheila (la meua nóvia) i quan vaig aconseguir estar a dos centímetres dels llavis d'Aurora (la xavala que estava boníssima) apareix la policia, com si no tinguera ja prou. Lo millor va ser que ens va fer apagar la música, i clar, una festa sense música no és una festa. Per a millorar la nit, just quan vaig tornar a tindre a Aurora en els meus genolls sona el meu mòbil, i endevina qui era, MA MARE!. Ja no podia anar a pitjor, em va dir que em tornara a casa que mon pare treballava l'endemà i es volia gitar. Però anem a vore Déu bendit de la Santa Maria església mare del senyor...¿L'HE DIT JO QUE M'ESPERE DESPERT? No, donçs, a dormir que ja arribaré. Als deu minuts estava mon pare en la porta del local amb el cotxe esperant-me i amb un peculiar somriure que pareixia un pont fosc i desolat acompanyat d'uns temibles ulls plens de foc ardent. Donava por. Així que em va tocar despedir-me de la gent i pujar-me al cotxe. I jo amb angoixa.
Al dia següent connecte el mòbil i veig un missatge de l'entrenador que posava: ''Xics, sentint-ho molt hui es cancel·la el torneig del diumenge donçs aquesta setmana no s'entrena, ja vos avisaré quan tingueu que vindre. I amb este missatge ja de bon matí em vaig amargar el dia. Però això no va ser lo millor, m'alce del llit i abans de que poguera respirar ja estava ma mare dient-me que fera el llit, netejara el bany, agranara la casa, llevara la pols, posara la taula i per a amortir el colp diu que només havia de fregar la meua habitació ja que les altres coses ho fregava ella... Jo amb ressaca i fent un parell de coses d'esas... (mentida, em vaig posar a jugar a la play, que quasi em passe el ''Call of Duty'' de no ser per que se'n va anar la llum i no vaig guardar, quatre hores jugant i no guarde! Seré imbècil. Bueno, això em va causar un trauma, però a pesar d'això jo estava disposat a tornar a començar-ho de no ser perquè mentres tornava la llum vaig llegir un whatsapp (de la meua nóvia, qui sinó) i li vaig contestar que estava malalt
i no podia quedar, però deuria haver-me buscat una altra excusa mejor...esa ja no colava. Als deu minuts m'estava tocant el timbre. Em va tocar vestir-me i baixar. Jo li vaig dir que si podíem estar en ma casa parlant, ella comptant-me les seues coses i jo jugant a la play, però no, havia de comprar-se un pantaló perquè ''no tenía'' (mentida, té l'armari ple, un dia li explota).
Després d'eixes tres llargues, interminables, inacabables, àmplies, extenses i duradores hores, vam anar a pagar. Em sabia mal que pagara ella i se'l vaig pagar jo i quan arribem a ma casa (que estava sola) es va tirar damunt de mi, em va besar el coll, m'agafà fortament, m'acarició amb les seues ungles el pèl i va donar-me les gràcies. Bueno, ho he comptat a la seua forma, d'una manera més ''feminista'', realment el que va passar va ser que li vaig ficar la llengua fins al fons. Si arribe a saber que per un pantaló ens anàvem a rodejar de plaer li compre tota la tenda! . Ah, sí, quasi se m'oblida, mentres estàvem en l'acte, va entrar mon pare i ens va veure. Sí, un trauma etern.
Al dia següent vaig tornar a discutir amb Sheila, que per cert, adore eixe nom, no és comú com a Aimara, Karen, Iraida, Eideer, Estela, Zyra, Xiomara... val no, eixos no són gens comuns, però existixen!. El cas, que hem tornat a discutir, ens acabàvem d'alçar (que al final es va quedar a dormir, encara que a mon pare no li va fer molta gràcia), i just quan estava mirant el whatsapp veig un missatge d'una amiga de Sheila que posava: ''wenos diesss! Hui ens beiem''. Quasi plor al llegir-ho, que mal, no entenc per què la gent ha d'escriure malament, és com quan van borratxos i per a manar-te la indirecta que van mal escriuen fatal no, el següent. Jo amb eixa ni em parlava, era només de vista i perquè era amiga de Sheila. Bueno, continue llegint i posava: ''diselo a Shei, ke té el mobil apagat''. I gràcies a Déu que ha posat això perquè Sheila ja m'estava tirant els gossos... Però això no ha sigut lo millor, no no, lo millor ha sigut quan he rebut un missatge de ''+34681925217'' que posava: ''Hola amor, espere que no m'hages oblidat ja perquè aquella nit jo encara la record perfectamente...''. Mare de Déu, la meua nóvia quasi explota, se li va pujar tota la ràbia que tenia al cap i la va expulsar en forma d'insults i crits amb mirades de matança. El que li intentava explicar era que no sabia qui era eixe número, damunt en la foto de perfil només eixien un parell de mamelles (molt bones per cert) , i això empitjorava les coses. Al final vaig deixar que em cridara mentres jo intentava recordar qui podria ser aquella estranya xica, i no vaig dir res per no empitjorar la situació. Més tard va agafar les seues coses i se'n va anar. Jo vaig intentar detenir-la però pareixia un dimoni en plena fúria, i vaig deixar que s'anara. Després vaig intentar parlar amb la xica misteriosa però estava connectada i no em responia! . Vaig suposar que havia sigut una broma de mal gust perquè no recorde qui podria ser. Vaig cridar a Sheila per telèfon, però el tènia apagat. Vaig anar a sa casa i em van dir que no estava, que segurament se n'hauria anat amb Shilena (la xica amb què quedaria esta vesprada) però la vaig cridar i tampoc estava amb ella. Va ser ací quan em vaig preocupar seriosament, s'haurà cabrejat i s'haurà anat a fer una volta, vaig pensar. Van passar les hores i ningú sabia res, i llavors vaig cridar la policía. Em van dir que no em preocupara, i me'n vaig anar a ma casa, vaig connectar l'ordinador, em vaig posar a veure les fotos que tenia amb ella i vaig decidir eixir a aclarir-me a fer una volta, però just en eixe moment em va eixir un anunci d'un nou joc que es cridava ''League of Legends'' i m'ho vaig descarregar perquè tenia bona pinta. Una partida durava uns trenta minuts i es van fer les huit de la vesprada, i Sheila sense aparéixer. vaig decidir anar a donar eixa volta que al final no havia donat, mentrestant notava com que em faltava quelcom, necessitava a Sheila al meu costat, no suportava el no poder escoltar la seua veu, els seus mims, els seus acudits roïns, i sobretot, no suportava no poder veure el seu somriure. Vaig decidir anar a veure si la trobava en els llocs en què havíem passat bons moments junts, però res, no hi havia ningú. Després vaig pensar que si se n'havia anat cabrejada tal vegada eixos serien els llocs menys adequats als que hauria d'anar. Apunte ja d'anar-me'n a ma casa vaig rebre una crida, era la mare de Sheila dient-me que si sabia per què se n'havia anat Sheila i al final em va tocar comptar-se'l; li vaig dir que havíem discutit i es va posar a plorar, a dir-me que jo era el culpable que la seua xiqueta no estiguera a casa eixa nit, i va colgar. No vaig poder evitar sentir-me culpable i me'n vaig anar al meu llit sense ganes de llegir els whatsapps i després d'un llarg temps de mirada pensativa al sostre, vaig adormir-me.
Al dia següent vaig acabar arrestat en la policia per segrest, però millor comence a comptar pel principi... Al matí em vaig alçar corrent en un sospir per a mirar el mòbil, i només tenia missatges d'amics perquè m'anara a jugar un partit de futbol però no tenia ganes ni ànim.
En acabar de dinar van tocar el timbre, eren els meus amics, insistint amb el partit, i, al final, vaig baixar. Maleïda l'hora en què vaig baixar. Ens vam anar al camp de futbol (en unes pistes que hi havia) , i quan anava a marcar un gol, de sobte vaig vore darrere de la porteria una ombra, com una silueta de...espera, no pot ser! , ¿ERA SHEILA?!. Em vaig quedar parat en el camp sense alé i sense saber què fer, i vaig decidir anar a per ella, a buscar-la, i portar-la a casa, quan de sobte va començar a fugir, jo la seguia però estava cansat i ella corria més. Al al girar una corba vaig trobar una espècie de casa on ella va entrar i jo la vaig seguir. Estava fosc, jo la cridava però no contestava i de pront vaig sentir una veu: ''2, 4, 6,...¡AYUDA! ''. Vaig començar a mossegar-me el llavi, allò no era normal i sabia que eixa càlida veu no podia ser una altra que la de Sheila. Vaig connectar una mistera i de sobte es van enxufar les llums. Vaig vore una gran porta al fons i uns taulells amb números. Què era tot això?, Què era eixe lugar?, On estava Sheila? Eren massa les preguntes retòriques que em feia en eixe moment... LLavors vaig recordar aquella veu i vaig pressionar el taulell 2, 4 i la 6. No va passar res. Fart ja d'esperar, em vaig alçar del sòl i vaig decidir eixir d'eixe lloc tan rar i cridar la policia, quan de sobte vaig xafar sense voler un altre taulell, de número 8. Clar! Tal vegada no vaig escoltar el 8 a causa del crit de socors. No sóc molt bo amb les mats però: 2, 4, 6, 8... tot apuntava al 10. Vaig pressionar el taulell 10 i la porta es va obrir com per art de màgia. Allí, en un altar, lligada amb cadenes estava Sheila, vaig anar corrent per a salvar-la perquè estava plorant i no volia que s'espantara, volia que no plorara més i dir-li que tot eixiria bé, però de sobte va aparéixer un home amb una veu rara. Anava de negre, amb ulleres de sol a pesar que no feia sol allí dins, on vullga que estiguérem, i va dir: ''Si la vols, hauràs de trobar la clau que l'allibere d'estes cadenes en un minut''. Jo estava aclaparat, bocabadat, estupefact... en fi, sense paraules. Vaig pensar que només hi havia una possibilitat, no existien pocions ni més vides com en els jocs, només hi havia una oportunitat. Llavors vaig començar a provar claus que havien escampades pel sòl de l'altar però cap era la correcta, així que vaig decidir trencar-les amb les meues mans, era l'única possibilitat, però res, allò no cedia, i ella em va dir que m'anara a demanar ajuda però no la deixaria sola amb el tipus rar. Va passar el minut i llavors vaig vore una clau que era diferent de les altres, l'home va eixir d'una altra porta en direcció a nosaltres i jo corrent a més no poder li vaig soltar un braç i després l'altre però de sobte la va agafar d'un braç just quan ens anàvem a escapar i li va dir: ''has tingut temps d'anar-te'n amb ell, però com veus, no et vol, ell no et convé, ara, eres meua. I jo li vaig dir: ni ho somies! , la vaig soltar d'una tirada, arranquem a córrer i eixim d'allí intactes, bo, quasi intactes. Vam anar corrent al camp de futbol quan de sobte es va desmaiar, la policia va vindre just en eixe moment (devien haver-la cridat els meus amics) i quan es van acostar em van agafar i em van dir: ''No es moga, queda arrestat per segrest a una menor''. I així va ser com vaig arribar a la comissaria. Es creien que jo havia segrestat a Sheila! , ja no em podia passar res peor...o sí. Quan els vaig comptar tot el que havia ocorregut, van ser a la casa però allí no hi havia res ni ningú. Estava buida. Sheila no despertava i la policia estava cridant als meus pares. Es va fer de nit i per fí Sheila va despertar, però no recordava res, era com si l'hagueren borrat la memòria. Només es recordava de la baralla que vam tindre, i després res, com si la seua ment s'haguera auto borrat. Van pensar que estava boig, que tot això de les cadenes devia de ser imaginació meua i els meus pares deien que m'havia obsessionat amb els videojocs i que ja no jugaria més! . Quasi em desmaie jo també. Però ara eixe era el menor dels problemes, de moment jo era el principal sospitós, i em va tocar passar la nit allí.
Al dia següent em van deixar veure a Sheila cinc minuts, però no volia veure'm, la policia li havia comptat mentides, només mentides. Al beure aigua Sheila ''despertó''. Era com si tinguera amnèsia temporal, i es va recordar de tot (UN MIRACLE!) , la policia no se l'esperava, i jo tampoc, però ara em creien. Sheila es va agafar al meu coll i em va donar les gràcies per ajudar-la. Després em van soltar i vaig decidir anar a buscar l'home, encara que un agent em va dir que anara amb cuidat que no m'anaven a perdre de vista. El cas, vaig anar a buscar-li, però la casa estava buida. No ho entenia, on estaven totes les claus, taulells, etc?. Després vaig eixir i vaig anar al local per a aclarir-me una estona ja que havia sobrat beguda i jo tenia les claus del local. Quan vaig anar a agafar les claus només vaig notar una, la vaig traure de la butxaca y...¡era la mateixa que vaig utilitzar per a obrir les cadenes de Sheila! , havia de portar-se-la a la policia però l'única cosa que farien seria analitzar-la i guardar-la, així que per a guardar-la ells, la guarde jo. En eixe moment vaig rebre un whatsapp, no tenia ganes de llegir-ho però ho vaig fer. El missatge deia: ''si vols respostes aprén a contar''. El que em faltava, açò ja era conya. Que comptara el qué?. Açò ja era massa per a mi, i vaig decidir anar a la poli però vaig rebre un missatge: '' No t'atrevisques a anar a la policia, només has d'aprendre a contar''; ''Borrant missatge en 12, 14, 16, 18...BORRAT''. No sabia què fer, i vaig escriure els números en papers. Els vaig posar de menor a major i era com una combinació. Llavors vaig rebre un altre missatge, era com un codi morse, posava a cada lletra un número. Al desxifrar-ho posava: 2=E, 4=S, 6=T, 8=I, 10=C 12=E, 14=N, 16=L. ''ESTIC EN L...'', alguna cosa no quadrava, està en... on?, i quí?, llavors vaig recordar això de 'aprende a contar' i vaig decidir seguir la sèrie, tots els números parixes els vaig ajuntar i segons el missatge en codi morse ho vaig aconseguir resoldre: ''Estoy en la casa, ven a soles, t'espere...''. Allò era molt estrany, i què feia, avisar a la policía?. No, em vaig armar de valor i vaig eixir a investigar. Vaig anar a la casa, i estava buida i fosca. Vaig agafar la mistera, la vaig enxufar i tot es va il·luminar, igual que com l'altra vegada. Em va paréixer sentir un soroll fora, però no li digues importància, jo anava a lo meu, segurament seria un animal. Allí, just damunt de l'altar estava l'home sinistre. Em vaig acostar i em va dir: ''has tardat, pensava que mai el descifraríes''. Jo vaig contestar: ''quí eres, què vols de mi, què és este lloc, què és tot això...''. En eixe moment es va llevar les ulleres de sol, la capa negra, y...¡NO POT SER! , ERA LA XICA AMB LA CUAL EM VOLIA EMBOLICAR EN EL LOCAL EL DIA DE NIT VELLA, ERA AURORA! , allò sí que era una sorpresa. Em vaig quedar perplex i quasi sense pulsacions. ¿Sorprés?, va dir. Sóc la xica que t'ha estat seguint i enviant missatges. Voldràs respostes i jo te les donaré, a canvi d'una cosa. Un bes, vull que et quedes amb mi per sempre, com dos enamorats i m'ho tens que prometre amb un bes. Jo em vaig quedar aclaparat, tot això estava passant de veritat?. Primer respostes i després ja veurem, li vaig dir. Ella va riure, i em va dir: ''Está bé, començaré explicant-te qui et va manar aquell matí eixe missatge, en efecte, vaig ser jo. Que per qué?, fàcil. Et porte seguint des de fa molt, però tu només et fixes en eixa imbècil. He intentat que em prestares atenció de totes les formes possibles, i tu seguixes darrere d'ella, és que no veus com et trata?, jo t'ho diré, com una merda. En canvi jo et puc fer molt feliç si et quedes al meu costat. Per això et vaig manar eixe missatge, sabia que estaves amb ella aquella vesprada perquè vos vaig veure comprant. No volia que estigueres amb ella i es va quedar. Al matí següent et vaig enviar eixe missatge perquè sabia que vos anàveu a enfadar i ella se n'aniria, i així va ser com va acabar fins ací. Després em vaig fer una peluca com el seu pèl, perquè cregueres que era ella mentres jugaves eixe partit, però mai em vas veure la cara i te vaig portar fins ací. Quan et vaig deixar un minut per a alliberar-la jo vaig ser qui et va posar la clau perquè la veres, perquè just abans d'anar-vos-en, quan li vaig agafar el braç, li vaig injectar un líquid, per això es va desmaiar i no recordava res. Ho vaig fer perquè et prengueren per boig i així et quedaries amb mi al veure que ningú et creia. El que no m'esperava era que l'aigua furtara l'efecte de l'amnèsia i vaig tindre que canviar els meus plans. Fins que has arribat tu a soles fins a mi. Per això, espere que ja t'hages adonat de que jo sóc el que estàs buscant, eixe amor que mai et va a fer rabiar ni cridar, eixe amor perfecte, que tots desitgen. Et promet que et deixaré guanyar a la play quan juguem, no com eixa imbècil que no et deixa guanyar, però per favor, queda't amb mi.'' En eixe moment el meu puny va tancar-se amb tanta ràbia que tenia acumulada i només tenia ganes d'anar-me'n al fons del mar, encendre una foguera, cremar-me i morir. Però em vaig controlar i li vaig dir: ''No et dónes compte, veritat?. Jo no vull un amor perfecte, jo vull uno sincer. Sheila per a mi ho és tot, és cert que de vegades discutim, però alguna parella no el fà?. No vull que em deixe guanyar, vull que ens barallem si fa falta, perquè sé que acabarà en cosquerelles i encara que no acabara així; em donaria absolutament igual. L'única cosa que vull és que em vullga, siga sincera, no m'enganye, i que estiga sempre al meu costat. Sé que és zelosa, però tots tenen els seus defectes i jo també els tinc, per això la vull tal com és, sense falsedats, només vull estar amb ella, perquè la vull. Tu estes boja, estàs obsessionada amb mi i et penses que l'amor es pot manejar, però no et dónes compte que l'amor és incontrolable''. Ho vaig dir més o menys així, sincerament, no pensava que poguera arribar a dir tot això. De sobte vaig notar uns passos darrere meua i quan em vaig girar, abans de poder reaccionar vaig notar com unes mans rodejaven el meu cos. ERA SHEILA! Em va dir: ''Cari, no pensava que arribaries a dir-me tot això en un mateix dia (així com intentant fer gràcia) , et vull, no em soltes mai! ''. ''Tranquila, no ho faré'', vaig respondre, amb un somriure, tancant els ulls, i abraçant-la fortament. Mentrestant, Aurora cridava: ''¡TÚ! , fora de la meua vista! , ell és meu! , no permetré que t'ho portes! ''. I de sobte va aparéixer l'agent de darrere de la porta gegant dient: ''Senyoreta, no es moga, queda arrestada fins a nou avís'' (mentres em mirava i em guinyava un ull) , mentres que tornàvem a fora li vaig preguntar que com sabia que estava allí i em va dir: '¿Te'n recordes que et vaig dir que t'anava a mantindre vigilat?''. I a tot açò jo vaig riure. Per una vegada done gràcies que m'hagen seguit. Llavors Sheila es va assentar damunt meua i vaig notar alguna cosa en la butxaca, era la clau, havia canviat de color. Abans era daurada, per això la podia distingir de les altres i ara era plata, com una clau normal, i me la vaig guardar una altra vegada.
Estic trist i alegre al mateix temps, perquè s'acosta el final...
El següent dia era dia de Reis. Estic alegre i feliç perquè m'havia demanat la nova play i al final em l'han comprat! (a pesar de tot el que havia passat) . També estic alegre perquè l'agent que ens va trobar va gravar tota la conversació que vam tindre Aura i jo, i amb això el jutge decidirà el seu castic, encara que és una menor i no sé jo si la castigaran debidament... També estic feliç perquè Sheila i jo estem més units que mai, així que disfrutaré que la tinc al meu costat, perquè no la vull tornar a perdre. I ara arriba la part trista, la despedida.... M'ha agradat açò d'escriure la meua vida, i jo que pareixia que li tenia por a un paper en blanc... Bueno, estes paraules són les últimes que escriuré però abans aclariré unes quantes coses que crec que no he mencionat abans. Al final, els policies van aconseguir esbrinar que Aurora havia fet tot això perquè el dia de nit vella no va aconseguir besar-me per culpa, en part, de la poli, i a més perquè va aparéixer Sheila i va decidir venjar-se per eixa favada. Qui ho anava a dir, al final tot va acabar bé, i a la setmana següent començaré els entrenaments!.
Ara que tot pareix anar a millor he de tancar-te el meu estimadíssim diario... et tancaré i et guardaré, i qui sap si algun dia et tornaré a obrir per a comptar-te algun son. En efecte, ara qui és el sorprés? Tot era un deliciós, misterios e intrigant son. Però quan he anat a tancar-te no sabia amb quina clau segellar-te i he ficat la mà en la butxaca, i allí estava, LA CLAU DE PLATA! , açò si que no és un son, donçs... açò vol dir, que, ERA REAL?!
Amb esta clau et tancaré i amb ella t'obriré, si torne a tindre una altra aventura no dubtes que te la comptaré. Fins sempre amic!
